Mònica

Mònica mira al lluny. Els ulls, vestits pels jardins de les «hespèrides» i sota el comandament de la deessa Hera, presenten el verd, emprats com són en la dura recerca del compromís amb la vastitud. Miren sense veure, els ulls. No poden acréixer la proximitat del vestigi que ha fet del món un lloc plausible. Però el llavi inferior de la boca, presa d’un mos ancestral, però contingut alhora, determina la potència del contacte que s’hi està produint. Els cabells rossos de la model ungeixen la cara gratificant de Mònica. La suggestió, no obstant, és una altra eina per a vinclar els desitjos a la materialitat que possibilita l’idil·li. Nogensmenys, el portent només és qüestió d’inflamar les escletxes de la imaginació, i recórrer, tot seguit, els senders de l’afany.

Josep Sou