Marcela

Només la cara. I no la totalitat del rostre és present en aquesta obra. Però des de l’altra dimensió de la vida; des de l’alteritat al regne dels éssers vius, l’univers d’emocions, abans sensacions vertiginoses als extrems dels nervis sensitius, i no doblegats per l’arravatada harmonia del desig, reboten al pensament de Marcel·la. Així ho imaginem. Ho podem intuir. Quasi ho podem raonar com una constant física que s’hi abranda agombolada per l’aire nutritiu que ens arriba des de la vora de la platja.

Els ulls de Marcel·la són d’un tall enorme, com ho és de relaxada tota la seua fesomia: mulata, bella, inclús furtiva als envans de la nit.

I ara no en sap ni entén, de cançons, Marcel·la, però el pintor que la contempla i la retrata així, com desapareguda, només fa que transportar-la al primer plànol de la vida, de la nostra altra realitat, de la nostra complicitat, quan encimbellem la volenterosa mirada i, potser, també, la nostra marginalitat. Però ara, ara sí, som convidats a l’àpat que significa capturar un fragment de formosor. I és un gaudi recórrer el camí des del somni fins la tendresa en la contemplació de la singularitat: autenticitat de la pintura que reclama la participació que faça valer l’estratègia cultural de tostemps.

Josep Sou