Lisandra

La llenceria sempre ha estat, des d’antic, una arma poderosa per a la conquesta dels sentits. La roba interior, amb un cert caire o gust eròtic, i a sobre del cos dels éssers humans, en comptes d’amagar, amb cert pudor i cautela les parts anomenades nobles, el que aconsegueix és l’efecte contrari: la inflamació de la libido. Allò que resta ben a les forasteries, per lluny, de la vista, però que s’intueix no obstant, proclama amb vehemència la força del desig. I lliures són les interpretacions que del fet de despullar l’altre se n’han fet al llarg de la història de la literatura eròtica. La pràctica del joc i l’aflorament, a poc a poc, de les virtuts del company/a, resulta eficaç a dojo per a la pràctica d’un sexe sense reserves, ni metafísiques de mal voler.

Lisandra resta ajaguda al llit, i d’esquena a l’observador, que mira la imatge del quadre on s’hi troba inscrita. Tranquil·la, adormida i ben relaxada. La roba que la vist, negra i insinuant, convida a alliberar el tou paisatge de la causticitat o de l’enigma. La màscara, tard o d’hora, caurà, i la tebiesa de la carn fermentarà el moment del gaudi, i també de les esperances en la commoció de les hores.

Si la quimera sensual té al seu abast elements connaturals, el plaer que se’n deriva revitalitza el punt de partença per a la causa d’aquells que encara són vius. La necessitat ens aquefera tothora. El pintor ho sap i, trapella, ens convida a l’esguard lliure, però delicat i amatent.

Josep Sou