Lili

El color bru intens, ben amerat pel sol intens caribeny, i Lili, oh miracle!, esdevé mirall (miraculum); espai obert a la contemplació, inclús dels oceans díscols contra les roques. La pell tibant de jovenesa esdevé una mena de lluentó fornidor de llums desficioses contra les parets de la cambra, on s’hi inscriu, delicada, entre els plecs mínims dels llençols. I no en vol saber, Lili, de res del món, doncs la cara resta sotmesa a la voluntat de les mans que l’acullen. No en vol saber res, Lili, dels misteris externs, només vol recordar, encara amb tremolosa permissivitat, el moment just de la batuda, de la fúria turmentada del desig. Vol pensar-se en la imaginació de Lewis Carrol, saltironant a lloms d’una cua de ratolí entremaliat, modern, luxuriós i juganer.

Un sol pit s’hi mostra, dur, tal com una metàfora de Góngora, i segueix el vell reclam, i insistents maneres, en la convocatòria de la minyonesa. I el cul, en harmonia plena amb la resta del cos esculpit per la pintura que el retrata, bota com un infant als tobogans del futur.

Llaunes fartes de vigoria, intimitats recercades, miralls en la intensitat del vellut al pinzell de l’artista, tot, absolutament tot, marca la diàspora d’un cos, Lili és la seua gràcia, que muny l’esguard, tan necessitat de coneixement. La mirada és vida, i més si resta sadolla de fragments on la puresa de les emocions paren el tàlem de les il·lusions. I el sexe, clar està, també formalitza l’eròtica de les esperances quan tenim el vent al cos.

Josep Sou