Lazarita

Els llavis vermells exhibeixen la polpa saborosa de la seua carnació. Lazarita posseeix un llambrec tímid, potser un tant retret i fugisser alhora. Mira al lluny i diposita el seu esguard a sobre d’un horitzó incert. El cos nu, i lleument ornat per joies de modesta condició, jau a sobre d’un llit de llençols blancs immaculats. Pits rodons, de proporcions contingudes, inclús potser pàrvuls, coronen la gentilesa, o bé la gràcia, en el posat de Lazarita.

Onades de fusta antiga en el ritu del capvespre; color guanyat al tabac de les plantacions cubanes; ivori en la serenor d’un cos, encara no conclòs per la gosadia de la pintura, quan acara la difícil missió d’immortalitzar la bellesa. I no només açò, car també cal viatjar a lloms d’un vent universal per a pair, amb tot l’ànim, la construcció antiga dels models en la transferència de la història. Com a rerefons, ara, el Malecó crida insistent i colpit per la mar brava, lúcida, tan tèbia, de la nit sense límits. Només estels en la volta del cel.

Josep Sou