Làzara

És un quiasme aquesta proposta d’Antoni Miró? Podríem dir: quina platja per a aquest cul? Doncs potser mai ho sabrem, però ens posa d’allò més només pensar-ho. Retòrica visual per als ulls, per a tota la mirada que se centra al bell mig d’unes natges cobertes de sorra. La pintura ens ho insinua. Les calces vermelles cobren el nervi de l’ambició: el poder de la realitat que s’hi confon amb la joia de veure una mica més enllà. El blau fosc del rerefons participa en la voluntat per descobrir l’horitzó que contempla Làzara. Volem, i necessitem, saber-ne una mica més. Albirem la coincidència que determina un llarg silenci després de la devastació. Amar i amar damunt l’arena de la platja amb esperons d’entusiasme que voregen la mort definitiva, o la causa remota del plaer que sublima l’estat natural de les coses.

Una ona, cadenciosa, va i ve, tot humitejant qualsevol esberla supervivent, després de l’embranzida.

Josep Sou