Karla

Els ulls damunt dels llençols Karla mira, no veu però. Llença les deus (les aigües subterrànies del seu deler) vers un horitzó pròxim, però no sembla que mire, o no afigura que veu. La situació pareix que no va amb ella. Hi té la visió enfoscada a sobre del borrassó, i damunt d’un llit parat com una plaça que ofereix comèdies bestretes del calaix de Molière. Avui som aquí, demà enllà de les portes de la ciutat que tant frueix amb els teatres ambulants; amb les escenes on als homes els hi surten banyes, i les dones sovintegen l’estratègia de la dolça mestressa que mai no ha trencat un plat. Comèdies d’abans, amb colors efervescents i llums ben encesos.

L’artista Antoni Miró s’hi capfica dins la mirada perduda en el rerefons de Karla, i ens atorga un llenç per a gaudir de l’oci «indiscret», només si el participem tots alhora. El cul potser siga una bella joguina dura i de plàstic lluent. Els pits, creiem, han tingut bona cosa de temps per a créixer; han assolit unes mesures pròpies de les grans dignitats, amb l’ànim d’igualar els contundents proverbis sànscrits.

Josep Sou