Julieta

Julieta: ulls desperts, cara relaxada, llavis molsuts i pits turgents, acut a l’escena revestida d’una especial i ben dolça maternitat. I el seu posat, a més de fràgil, també s’abelleix amb la sensibilitat de cofar el seu sexe amb calces vermelles de diminuta proporció.

La rodonesa del ventre assenyala la realitat gràvida, doncs mai no es podria amagar, a certa alçada de la qüestió, aital portent de la naturalesa humana. Julieta no ha perdut l’ocasió de lluir el seu embaràs, i el físic correlat que hi segueix adoba els misteris que afecten la vida. Camins que s’obren davant la perplexitat del món que s’hi abat en cabòries i distraccions de segon ordre.

I aquesta maternitat, escrita a les parets de l’estança que la comporta, és arriscada i bella, tot alhora, i resum l’alegria de tantes verges mostrant el producte de la cabal biologia, o quan aquesta s’obre pas entre cants de cobejança. Les verges, prenyades per virtut d’alquímia espiritual, guanyen l’esclat dels dies: virtuoses, cèliques, trasbalsades de fecunditat i amor. Julieta, encinta per raons de lògica substancial: viu, grata amb delicadesa la gràcia que s’hi cargola al seu si, ofereix la seua imatge quan s’afarta de plenitud i canta l’amor dels hòmens sense recança.

El retaule que llueix aquesta pintura d’Antoni Miró ens regala un nou renaixement, tot des del bressol d’un nou, i futur, naixement. Quin regal!

Josep Sou