Juliet

Amb el cos nu, transitat per una maternitat no gaire llunyana, Juliet atorga la seua humanitat al llit imaginari. El repòs, la lleialtat amb la forma que s’encomana des de la tradició conceptual, guanya els incentius de l’art pictòric. I la naturalitat amb la qual el pintor singularitza aquest moment, o instantània visual, resulta paradigma d’una manera exquisida de treballar: funcionalitat dels arquetips genealògics, manera implícita en el tractament del tema eròtic, evidència de la normalitat que s’hi belluga entre la disciplina estètica i la bellesa de les ferides que la vida ens procura. A vegades, contemplant aquesta imatge, se’ns il·lumina la percepció de la immediatesa, o la mà que el pas dels dies formula amb certa destresa i maneres pròpies de mostrar-s’hi. I no podem deixar de banda aquest fil, arraulit entre els misteris de la carn adormida, com a símbol de la benhumorada forma que l’artista té per a fixar els acudits en moments de dinàmiques encontrades. El melic és el centre del món, i amb la modèstia d’un fil minúscul podem engegar la maquinària poderosa de l’univers.

Juliet, que presenta el sexe rasurat, però a penes cridaner, més bé lleugera - domèstica contrada, amb els pits desmaiats a sobre del cos, resol la dolça bonior del paradís que s’hi somnia abans que no s’incorpore a la realitat d’un preludi nocturnal. L’amor és sempre sorprenent.

Josep Sou