Judit

I què? Per al desafiament només cal una bona postura, una mena d’orgull que s’enlaira vers un món esponerós, i de franc decidit a trencar motlles.

Sí. Aquí estic a la recerca d’un capriciós suggeriment, albirant fronteres només per a esmicolar-les en mil bocins de nacre immaculat i lluent.

La corba de la nit engega els llums, ara espelmes petites, a l’endins de la recança. Els pits en són l’ofrena per a iniciar un diàleg entre captius: la memòria revisita l’estança cada dia, i al besllum s’insinua la gosadia de colpir la necessitat de viure, o d’abraçar de forma entusiasta cada racó que guarda la veu emergida de la flaire quan s’encén. Judit cobre el seu sexe amb la faldilla blanca de la puresa, car els sentiments són d’encomanada lleialtat.

La nit. La fosca que acull Judit sense rostre ens regala, a cada un, l’esguard retinià quan il·lustra el coneixement. Els sortilegis volen arran de la vora, i la mar canta, precipitada i acollidora, allò que el combat diari ens explica mentre fem via, i en cada embranzida que el cor insadollable batega.

Josep Sou