Inma

El vermell intens acull la còrpora d’Inma, que descansa ben estirada al jaç, on s’interpreten millor que a cap altre lloc els vertaders somnis. Hi ha un no sé què de somrís burleta, o d’irònica falsa quietud als llavis, i a l’expressió tota de la model, que sembla alguna cosa així com si estigués apercebuda de tot allò que bull al seu entorn i volgués dissimular-ho. La cama dreta, un poc oberta i elevada de la seua condició de repòs, deixa ben a la vista el sexe, cobert de rínxols negres: capsa que humiteja la intensitat d’un possible culte priàpic, essent l’hora, o bé provocant la necessitat, d’evacuar humors que inunden d’espasmes el cau de la divina mort.

Pits rodons, concisos damunt la pell del seu cos, Inma resta confiada, lleu, tan ensinistrada per a l’amor, que potser viu dues vegades l’experiència del trèmolo no gaire circumstancial. Tantes vegades ha recorregut els camins d’anada que, ara, el de tornada s’hi torna fàcil per a destriar les espigues del blat harmoniós de l’afecció. I la grandesa de la pintura que parla, i diu, i canta, i poetitza, amb principis mínims, les accions formidables que la vida ens posa al davant. I el pintor – poeta, ho sap, i ens facilita la concurrència.

Josep Sou