Helen

Comença l’embranzida de l’escalada, Helen. La cara contreta per l’espasme, s’hi lliura a l’univers on regna la llibertat de tots i cadascun dels sentits, Helen. La boca oberta lluita per atrapar el major bocí possible del dolç pastís cuit als forns de la glòria. Encetada pel mig, el dolor rellisca vers la infinitud d’un horitzó desitjat, encara que incert. Són camins, els de l’amor, de difícil projecció, o anada. Els ulls, de tall ben gran, resten closos amb voluntat de guardar el moment, ja per sempre. Només un petit piercing, just al costat del llavi superior, incorpora una nota concordant amb els gustos que l’actualitat de la moda presenta.

Si no fos el que és, i tots ho sabem del cert, Helen representa, aparentment, un estat de contenció abans que les urpes de la meravella furguen la carn vital de la volença; la voluntat de trencar els límits que tot ho emparen, menys la irrefrenable violència del clímax amatori. I és ben gran poder assistir-hi a aquesta escena mitjançant del traç de la pintura. La funció primordial de l’art pictòric: interpretar els sons de la vida per a servir-los, a cau d’orella, en bona hora, refets per la destresa del pintor que reviu l’ànima dels seus personatges en la profunditat de la nit.

Josep Sou