Gloria

El cos «tatuat» de Gloria descansa, amb tota la seua nuesa, damunt d’un espai obert a la contemplació lliure i carnal. Els ulls viatgen en veloç cursa vers el sexe que brolla sense enuig, però amb la delera dels dies de festa gran. Com si tal cosa. Quasi sense l’atàvica cura d’una primera vegada, la gàrgola del cos, que es nodreix de lleugeresa i plaer, ens captiva l’esguard, tot infligint els ressorts armats del voler quan s’esmuny des de ben endins i cap a fora. Potser la màgia de la pintura, o potser l’art que mai no escapa als corrents amplis de llibertat, s’ajunten per salmodiar a cor batent el «collige, virgo, rosas». I sembla una profunda contradicció, però no ho és. Els moments s’han resolt únics, quan a l’auxili del temps bastit per la voluntat corre, molt ràpidament, la invenció de la creativitat. Els murs es dissolen, àgilment, i afermen tota la fragància que ens arriba del nou jardí conquerit.

Gloria pren alè, així ho ha volgut el pintor, però nosaltres gaudim les llimalles que s’hi couen a foc lent, fonent-se subtilment al gresol de la mirada.

Josep Sou