Cris

A cavall de la sorpresa Cris cavalca, ho podem llegir al seu rostre, també més específicament en la línia mestra del seu mirar mig perdut, l’ardència. El fons negre de la proposta plàstica facilita l’encontre amb la imatge de la model. La boca expressa la incredulitat d’allò que està vivint; el vertigen que pren cos a partir dels instruments bàsics que percudeixen la melodia del sexe punyent. De cap manera la funció pot finir en aquest moment, on el gaudi ha elaborat, a l’obrador, el licor que ennuega la metzina del costum. Cris capitalitza el nostre esguard, també la nostra vigília en la moratòria d’un bell instant de fecunditat plaent. A vegades el silenci enraona, paradoxalment, amb una força infreqüent, però dicta sempre, convenientment, la veu precisa que ens embolcalla...(sermo opportunus est optimus). Les coses de la vida; les coses de la carn.

Josep Sou