Claudieta

L’obscur del jaç llença la imatge projectant-la cap a l’exterior, i la llum que empara el cos dibuixa els contorns de Claudieta. La model estreba la mà dreta sobre el pit: volum mesurat, dur i ensinistrat per a l’amor de cada dia. A penes un oripell al coll en forma de collaret abelleix estratègicament el rostre mig clausurat de Claudieta, tot per la mà esquerra que el vela de la seua visió integral.

Un pèl moixí, talment com si fos de romaní el cabell, apeixa la gran concurrència de les cuixes. La deessa de l’amor clama poderosa per conquerir els estels que fulguren al somni dels poderosos déus de l’Olimp. Un terrabastall de sensacions, i de frenètica exigència a les contrades d’un cel lluent, tremolen de pura ambició per compartir la glòria feta d’esclats, rialles i fortes penetracions. La folgança amb els déus és penyora pesant com el marbre que els representa. Fantasiejar sense mesura obre la capsa de les possibilitats d’abastar l’aroma de l’univers en la naixença. Només una minsa gota, en el temps, per a foradar la roca que, a poc a poc, s’esbrava en mil bocins de plaer (guta cavat lapidem non vi saepe cadendo), refereix l’adagi medieval, tan il·lustratiu, de tradició clarament ovidiana.

Josep Sou