Claudia

Sembla que dorm la model. El cap girat vers la part dreta del seu cos suggereix tota la quietud del món. La nuesa, però, s’hi manifesta amb un verb sense paraules. El pits, ben projectats per l’arèola substancial, reclamen la mirada, així com s’hi esguarda el raig candent del sol canicular. És la part que la vida ens ofereix de benigne, de plaent i d’ingràvid alhora. Consubstancial a l’essència d’humanitat, quan la versàtil manera de tastar el món irradia espurnes de grandesa dins d’un pensament bullent, ben a l’endins d’un menut got d’aigua marina. Claudia jau adormida a sobre d’una flassada de bona gruixa, que la rep, fantàstica, en la seua cartografia de cotó auster i geomètric.

El collaret al coll, i també el braçalet que Claudia exhibeix al seu canell esquerre, constitueixen formes del dir metafòric, paraules no dites a força d’un silenci que presenta la voluntat de condició reeixida.

La força, però, d’aquesta pintura, rau en la presència del sexe de la model. Claudia mostra tot l’esplendor a les brases del borrissol que cobreix els plans estratègics de la vida en funció magnètica i imperativa. Venus arrissat amb vegetació incontinent i ferma. Bosc de difícil retorn, si les branques de la passió ens dificulten la senda de tornada... tan difícil. Eròtica de la civilització!

Josep Sou