Caridad

Fràgil la condició d’aquesta frevolesa femenina que se’ns encomana des de la pintura; fràgil (amb circumstancial paral·lelisme), una copa de cristall que roman buida, just al darrere de la model; fràgil la mirada de Caridad quan insinua la inversemblança d’aquesta estança que l’acull; fràgil, també, el pit muntanyenc que s’hi mostra en lluita contra el cos de la dona per reeixir. I ens sembla d’una qualificada sensibilitat aquesta pintura, aquesta obra que reverbera la veu de Gauguin, quan estabilitza la mirada femenina, indígena des de la intimitat de la proposta sensual, per a creuar, de bat a bat, potser, tota la dimensió poètica del llenç. Caridad gira la mirada a la recerca de la llum que la guie, o de la mà que la posicione per abellir l’instant precís de la captura: les imatges s’hi avenen després d’ésser emmagatzemades, potser des de fa molt de temps, a l’obrador on s’hi forneixen les meravelles. L’artista Antoni Miró assaja l’instant, tant com madura a la seua consciència l’equilibri de les formes ancestrals. La pintura rescata des de dins i vessa cap a l’univers de discurs de cada un de nosaltres, que ens procurem el tast de la proposta. Mirar i veure. Açò també és prendre posicions determinants. Açò també és clara assumpció del risc que significa considerar, comprendre i viure. I Caridad s’asseu al damunt de la fragilitat, o del mot fràgil, assolint l’al·legoria de la nuesa de la vida als cims de la concreció que la interpel·la.

Josep Sou