Andruska

Una mena de bolic el seu cos, inclús la totalitat de la seua humanitat, i un tast d’indefinició al rostre (vultus est index animi), posa de relleu Andruska. Sí, si el rostre (la cara), és l’espill de l’ànima, així doncs la model manifesta eixa posició intermèdia entre el voler i el poder, i a la seua faç s’inscriu una certa indolència imprecisa; un cert grau d’incredulitat i de possibilitat mai no acomplerta. No se’ns escapen la seua laxitud ni la voluntat amb què s’hi arrapa, lleument, el padrastre que la incomoda en el dit polze de la mà dreta. Actitud domèstica que s’hi duu a terme com aquell qui beu un got de llet nutritiva abans d’anar-hi al llit. El cabell pentinat (ad infinitum), a un costat i a l’altre de la cara, entela la identitat d’un esguard trist, auster, poc donat a experiències subalternes, on la vida possibilita un raig de fortuna primerenca per a tots aquells que s’hi desvetlen abans d’hora.

Josep Sou