Anamaria

La realitat del quadre, o la ficció que se’ns trasllada, després d’incorporar una altra espècie d’objectivitat vivent, deixa ben a les clares, i palesa, l’exhibició d’una natgera prodigiosa, quasi paradigma d’espècimens connaturals i fraterns. Mai no s’havia vist! -podran dir els qui descobreixen per primera vegada aital fortuna- Però és real, està al nostre davant, per a la contemplació, i l’assumpció quan puguem, de la imatge rotunda, quasi impossible de pair. I dit resta en aquest text: MAJESTAT d’exèrcits picardiosos que, només siga un instant, ja se la miren de reüll, Anamaria.

El cul, també, una gran verge, dotada per l’aurèola imponent que s’hi suma a la grandària de l’abisme final de la model. Només natges per presumir, a l’entorn d’un passeig folrat de tafaners, la cadència harmoniosa, i visceral, de la carn que reclama esguards d’impaciència.

El pintor ho sap, i reconeix amb un lleu somrís burleta, l’anarquia del cos quan revola el llindar de l’escuma a la vora de la mar. Però tots, en la mitjana distància, ataüllem la festa.

Josep Sou