A Víctor Jara

La incredulitat al rostre, Victor Jara se’ns mostra al seu retrat. La pintura que li ha regalat Antoni Miró, responent el seu gir a una sobtada interrogació. De moment no respon, car la pregunta en qüestió és d’enorme complexitat: Es usted Víctor Jara? Després d’una estona, que sembla una eternitat sense mesura possible, la resposta és clara i evident: Sí, yo soy! I sense cap cosa més que afegir, etziben els soldats : Pues..., tendrá que venir con nosotros! Ni força, ni enrenou, ni paraules de més. Víctor Jara «acompanya» l’ordre dels soldats, resseguint l’estel paorós de l’infern que visitarà, potser, a no massa tardar, i fora de qualsevol esperança d’alleujament.

L’assassinat! La crueltat! El silenci després. Un temps passat, però: Pongo en tus manos abiertas, Víctor Jara, Manifiesto, Canto libre, Vientos del pueblo, Te recuerdo Amanda..., enlairen la veu del poeta-cantant alimentant l’esperit no sols del poble xilè, també el de la joventut que ha resseguit la pregària social que ha significat el gest poderós, no gens sofisticat, de l’artista.

Josep Sou