A l’Estellés

Un poeta! Un poeta que tasta la saba en les arrels inconfusibles de la tradició; de la clàssica manera d’acarar el món, i d’abismar-lo a l’endins de la llengua que bull intensa a l’esperit del poble valencià. I les maneres virtuoses del seu dir poètic s’encasten, vehements, en la naturalesa de la vitalitat, del no combregar amb rodes de molí, i de la joia que significa l’existència. No se n’oblida, però, de la duresa del trajecte, de tants camins farts de pols, de les dificultats d’aixecar el cap, o d’exercir la resistència, a la fi.

«[...La seua obra té, en efecte, un caràcter totalitzador, ompli de realitat tot un llarguíssim període que va des de la Guerra d’Espanya als nostres dies i arrela, al mateix temps, en el passat més significatiu, històricament i literàriament, del nostre poble.]»¹ Ens comenten els professors Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador. I efectivament, per l’extensió i per l’abast constructiu, l’obra de Vicent Andrés Estellés significa la immensitat d’un gran «mural» que acull un autèntic univers existencial. La reflexió aprofundida, la innovació constant del cànon poètic i el tarannà memorialista de la seua veu, fan del poeta un àmbit recognoscible per tothom. Tots estimem l’Estellés, i el fem, per què no, un poc nostre.

Antoni Miró coneix l’Estellés. Ha compartit hores i hores de conversa animada. El pintor sap i intueix, molt acuradament, les boires que mullen les branques en el bosc del poeta. L’artista identifica les ombres que commouen la sensibilitat infinita del joglar i l’incorpora, feliçment, al seu «políptic».

1. Pérez Montaner, Jaume i Salvador, Vicent 1981 Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, Tres i Quatre, València, p. 86

Josep Sou