A Sol Picó

L’hem vista ballar, clar que sí. L’hem vista volar, també (El vol del gat). L’hem contemplada com surt de la caixa d’un piano de cua, d’entre les cordes, tot esllavissant-se, molt lentament, mentre el seu cos tan menut i tan potent, s’hi estira quan toca el terra. L’hem vista, flamenca, a sobre del turó de les seues sabatilles, fent puntes impossibles, percudir l’entaulat amb una fermesa d’inequívoca mestria. Hem intuït, amb Sol Picó: el rigor, la personalitat, el treball esforçat, la vocació absoluta, la voluntat tota, el risc i l’aposta per allò no gens convencional, la intenció de guanyar-li la partida a la rància acomodació de la dansa de tostemps, el gust per la metàfora feta moviment, la gràcia, l’humor, també la ironia, tantes coses hem intuït només aixecar-se el teló, quan les llums encerclen la màgia de l’espectacle i la música instal·la l’abstracció al bell mig del nostre adelerat sentir..., Besa’m el cactus, Raona la vaca, Amor Dièsel, Paella mixta, El llac de les mosques, i tants d’altres muntatges que posen de manifest la labor immensa de la ballarina Sol Picó.

El vol del gat. La munió creativa entre ambdós artistes: Antoni Miró i Sol Picó. La pintura al servei de la dansa, o just a l’inrevés. El cos que s’hi retorç en moviments mel·liflus assolint de l’èter, que viu a l’estança compositiva, la subtilesa que facilita l’embriac. La dansa en estat de commoció, i la pintura que abasta, com només ho fa una quimera, la turgència del moviment. No hi ha, ara i ací, la suma de dos. Cal mirar-s’ho com un tot unitari, un de sol, a l’empara de la pregona sensibilitat de tots dos creatius. O la poètica que amida la convergència de dos esperits lliures en benefici de l’esperança.

I Antoni Miró obsequia Sol Pico amb un bell retrat, on el somrís franc i obert de la ballarina s’abraça a la plenitud d’un viure intens, reblert de projectes i de vida.

Josep Sou