A Sigmund Freud

El que podria estar com un paradigma del científic contra-corrent, Sigmund Freud, ha guanyat el respecte de la posteritat, mercè l’aplicació de la psicoanàlisi com a sistema curatiu dels malalts mentals. Cadascun dels avanços en matèria científica compta, d’antuvi, amb l’oposició de la ciència conservadora. Sempre ha estat, més o menys, així. Però l’Escola de Viena consagrà el magisteri d’aquest metge i neuròleg, tan sofisticat en la praxi analítica com vertader home acurat en el món del pensament filosòfic i literari. Ambdues raons poderoses que confirmen l’alçada d’aquest personatge redimit, clar està, per la legió de seguidors que el seu treball ha fornit.

I no és la primera vegada que l’artista Antoni Miró li dedica el seu esforç creatiu a Freud (Psicoanàlisi de la pintura 1988, o Freud blau 1991, en són dos exemples d’allò que diem), i aquest fet està fermament lligat a la vocació que el pintor manifesta per posar en valor tot allò de referent al món de la reflexió. I en aquest cas que ens ocupa, el del metge i científic Freud, s’hi suma la inqüestionable voluntat de transmetre els valors que la contestació, front al statu quo del seu moment vital, posava dempeus. La rebel·lia d’engegar nous camins per a la ciència i, des d’aquesta, possibilitar un major apropament a la salut mental de les persones. No obstant això, el corrent de la història ha afavorit la tossuda insistència, i ha procurat beneficis de valor immusteïble.

Josep Sou