A Manuel Sanchis Guarner

Al corredor de la Facultat, sense fer soroll, i de manera discreta, Sanchis Guarner s’hi detura per xerrar una estona amb un grup d’alumnes que conversa animadament. Suficient per saludar amb generositat i cortesia, o per a opinar al voltant de qualsevol assumpte que se li pogués plantejar. Definitivament, Sanchis ha estat una persona, potser un savi, pròxima i ben accessible. Com solen ser-ho els hòmens grans que no fan guanys de la seua excel·lència, però que tothom la reconeix...

«[...Els qui hem tingut la immensa sort de tractar-lo, d’escoltar-lo, de sopar amb ell, d’humanitzar-nos a la seua vora i de llegir i d’estudiar els seus escrits, en mantindrem una impressió i un record inesborrables.]»¹ Així ens transmet el professor Solà les seues emocions al voltant d’allò que significa la figura de l’erudit Sanchis Guarner, i ho duem en aquest escrit per tal de potenciar de manera fervent l’enorme respecte que sentim per la figura del lingüista, gramàtic, dialectòleg, i un llarg etcètera, valencià. De la mateixa manera que l’artista Antoni Miró, guanyat per la volença i per l’admiració, en fa la seua aportació especial amb un retrat d’aquest tan singular personatge que ens guaita, amb bonhomia i, potser, un xic d’ironia burleta, des de la totalitat en la geografia del quadre que l’evoca.

1. Solà, Joan, 1984 Pompeu Fabra , Sanchis Guarner i Altres escrits, Eliseu Climent Editor, València, p. 54

Josep Sou