A Salvat-Papasseit
Recordem ara, apressadament: tants poemes, tants llibres, tantes metamorfosis vinclades a la tragèdia dels mots fugissers, tanta recerca dins la cofurna del cal·ligrama, tanta necessitat de dir el vers meravellosament... L’irradiador del port i les gavines, La rosa als llavis, La gesta dels estels. Cada mot una precisió, també la porta oberta per a la narrativa superior que convoca les imatges. Si el món pogués escapçar-se a miquetes, a menudes engrunes essencials, Salvat-Papasseit refaria, al trencadís de les parts, nous universos d’abast colossal. Tal és l’habilitat per a conformar corrues de formigues en substància de plena semàntica comprensió. No obstant, també, l’amor hi és present: [Dóna’m la mà que anirem per la riba/ben a la vora de la mar/bategant,/tindrem la mida de totes les coses/només en dir-nos que ens seguim amant...]1
Antoni Miró insinua el posat seriós del poeta, una mica sever el seu esguard, però força intel·ligent. Prem la poesia, els textos del poeta, i resum tot el neguit que inunda el seu voler. S’hi fonen les voluntats quan s’amera el teixit de la creació.
1. Salvat-Papasseit, Joan, 1988, Poesies completes, (Dóna’m la mà), Editorial Ariel, Barcelona, p. 57
Josep Sou
