A Salvador Espriu
Al poema «Inici de càntic en el temple» Salvador Espriu manifesta: [...Però hem viscut per salvar-vos els mots,/per retornar-vos el nom de cada cosa,/perquè seguíssiu el recte camí/d'accés al ple domini de la terra...] 1 Amb aquests versos, bestrets de la necessitat d’assolir un compromís fervent amb els hòmens que hauran de participar a la insòlita ruta de la vida, el poeta enlaira la voluntat de guanyar el cingle de la memòria. El poeta s’arbora com a capdavanter de la societat que l’envolta, i com a constructor de senders que hauran de possibilitar l’aprehensió de l’univers. Salvador Espriu, i la seua Pell de Brau, o Mrs. Death, i el llibre Per a la bona gent..., encomana lectures per a facilitar l’arrelament substancial al si del sentiment identitari.
Per la mà d’Antoni Miró el poeta, de biaix, allarga la mirada. Somriu i inunda amb la seua resplendor el cau amatent de la posteritat. Salvador Espriu abans de dir-nos adéu deixa la seua empremta com a penyora, tot adreçant-se al seu amic, el pintor alcoià: [...Però sense descans, amb viu clamor,/ em serviran la forma i el color./És un combat que mai no vol repòs./Hi deixo l’esperit, el moll de l’os...]2 La fermesa, l’encanteri, la mútua celebració de l’art, la cordial abraçada que vincula art i literatura, quan ens ofereix la possibilitar de tastar-ne els límits d’un espai sense tanques. La lluïssor d’un cel radiant, potser.
1. Espriu, Salvador 1984, Antologia poètica, (Inici de càntic en el temple), Edicions 62, Barcelona. p. 112
2. Espriu, Salvador, 1984, Per a la bona gent, (Món d’Antoni Miró) Edicions del Mall, Sant Boi de Llobregat, p. 70-71
Josep Sou
