A Salvador Allende

El discurs de la convicció. Els micròfons s’engulen les paraules i després les botzines llancen amb fidelitat el ver producte gramatical als vents que la història reclama. Hi ha però, sense dubte, un greu camí, i ben compassat, que traça els giravolts que els fets exigeixen. Hi ha, però, també, la pregona distància que fa de la veritat un cosmos intangible, encara que fermament vinclat a la raó poderosa del testimoni personal. No hi ha possible claudicació quan la substància que anima el discurs ha estat elaborada al matràs d’un laboratori reblert de complicitat i entusiasme. Hi ha l’Allende. Hi ha el Salvador Allende, clamant al bell mig d’un desert que no haurà pas de fructificar, fins que la flama acresca el rigor d’un seguici que vol, o demana, de fer camí pel testimoniatge que l’home d’estat ha anat amerant al foc lent d’un afany, i que triga una mica a fer fortuna. La sorra del desert té eixes coses, que tarda a emergir els fruits, encara que les arrels hi viuen amagades al rebost cansat de les dunes.

Antoni Miró, mai no equidistant, estaria un pecat sense pecats, incorpora, des de la voluntat i des de l’amor propi, el discurs que podem escoltar a la bella cofurna de la pintura. El retrat de Salvador Allende resta bastit de vocació solidària i de necessitat per honorar la fina escletxa per on s’escolen els fils de la dignitat. Bella paraula, DIGNITAT! Pot estar, però, un tast subtil en el camí de restablir els finíssims teixits de la memòria. La pintura, ara com sempre en la labor callada d’Antoni Miró, labora per a acariciar les identitats benvolgudes en les estances de l’afecte sincer. Salvador Allende i Antoni Miró: garantia de continuïtat.

Josep Sou