A Raimon

Cal anar, encara que el temps passa i s’aprima al coll d’un rellotge de sorra, a la muntanya. No, però, a la Muntanya Màgica de Thomas Mann, no. El viatge cal dur-lo a terme per les contrades que la imaginació ens atorga. Motxilla al muscle, i la música al cap, vers el cim de la memòria. Del conhort que facilita l’encontre amb el fort del tutti fruitós.

Raimon, micròfon a la mà, s’enlaira pel vent, i acluca els ulls mirant les traces de la identitat. Esguarda les mans, totes les mans, que són de terra blana, bestreta de la carn dels bancals. A vegades la llavor s’envigoreix al reclòs dels palmells, quan el suport de l’essència és de bona veritat.

Ensems, dins la planura dels dies de foc ardent: la guitarra, la veu, l’escreix de la fantasia i del voler, el fibló de l’acer que engega el seu guiatge dins la fusta dels tarongers, la física substància juramentada del no desistiment, l’alleujament de la mà que percudeix el clatell..., estones on, la fecunditat de les hores, ha fet paret.

És la candidesa de les imatges que circulen, a cent per hora, tan dinàmiques, al bell mig d’un renovat deler. El pintor aixeca la causa i ens serveix el motiu. La disciplina que marca l’exili interior a la recerca d’un món bastit d’imatges, i amb el discurs eloqüent dels pinzells.

Josep Sou