A Puig Antich

Mai no serà hora de matar ningú. Mai!!! I la balança de la justícia, una rusticitat d’andròmina que s’agombola d’ací cap allà sense les referències que la dignitat demana, s’ha rovellat i ja no oscil·la. La intempèrie l’ha feta malbé; l’oxid s’ha remenjat els ferros que la conformen; la pluja fina de les conveniències ha actuat de valent i ha sotmès l’eix i també els contrapesos. A vegades passa açò, o passa amb massa freqüència, açò: els instruments s’hi mostren inútils per al seu principal menester. Moren. Sí, moren com ho faran els homes que en depenen de la darrera conclusió, o dels dictats que s’hi escolen pels badalls de la hipocresia. Moren. Ja ho hem dit. Massa vegades, moren...

Puig Antich morí. I no tingué cap oportunitat de reeixir-se’n. Morí i prou! La travessia durà molt poc, Fou com un sospir el trajecte. Un temps escadusser, tan breu com trist: I si canto trist, dirà Lluís Llach, refermant la figura de l’home, la nuesa de la seua condició o la malaguanyada realitat que se li envesteix com un brau al mig de la sorra, en la plaça. Hi ha hagut novel·les: Compte enrere: la història de Salvador Puig, d’Escribano; hi ha hagut antologies poètiques: Poètica a la memòria de Salvador Puig Antich, a cura de Ricard de Vargas; hi ha hagut pel·lícules: Salvador (Puig Antich), de Manuel Huerga, etcètera. Hi ha hagut molta cosa, però allò que ja no hi ha és la presència entre els vius de Puig Antich. I és una veritable brutalitat. Una calamitat més que se’ns ve a sobre motivada per la indústria del terror contra la causa de la llibertat. El MIL fou abrasiu per als interessos dels gasius; fou una causa més que injectà la fatalitat a dintre d’un fet d’humanitat. Tan complex com açò, i a la vegada tan fràgil com allò que intuïm.

Antoni Miró ho veu clar i determina, per única i particular voluntat, guanyar-li terreny a la injustícia. Proposa un retrat que restituesca, per la mà inviolable de l’art, la memòria; o la tendresa del record. I no és cap metàfora. És, potser, una certitud.

Josep Sou