A Pi de la Serra

Dels Setze Jutges als Quatre Gats una vida per a cantar i dir, ben fort, quants fan sis i sis. Quines són les carreres si vénen mal dades. El format de les cançons que hauran d’alliberar l’alè quan la denúncia no pot fer-s’hi d’esperar i cal obrir la porta franca. Doncs la paraula és l’home, i el pensament s’ensinistra a poc a poc, sempre en la proporció justa que s’allunya d’estratègies d’encongiment o falsa melancolia. La veu grossa, a vegades rogallosa, només siga per apreciar el tast de la passió que resta a l’endins de la voluntat, o de l’equilibri entre actes.

Cada peça s’esdevé un univers on perviu, a pesar de la nit fosca, l’entrellat que abraona la sensibilitat dels pròxims. Cada cançó de Francesc Pi de la Serra és com un resum de la commoció de restar vius, però no cecs del tot. Finestres obertes a l’esvoranc de la tragèdia de cada dia, però amb la seguretat que niua al si d’un bonic contracte d’humanitat.

La Nova Cançó, com un exvot per a agrair la custòdia d’allò no gens sofisticat: el sentit que la vida té quan podem celebrar el veïnatge de la nostra comuna sensibilitat...

L’home del carrer. Sí, aquest sòlid baluard que ens vincla a l’esperança d’ésser dempeus, front per front, vers un horitzó sense recança. I Antoni Miró entona, amb els pinzells, la vera cançó de la concòrdia, avui presidida per la màgia del glosador.

Josep Sou