A Pepe Mújica

Quanta austeritat! Aquella que podem veure al ras d’una ullada sense convingudes exigències de proximitat o d’experiència. No. Aquesta és, potser, la puresa que s’obri camí, al mig d’una jungla on la ferocitat no resta patrocinada per les feres salvatges i amb ullals de necessitat. No. La severitat d’aquest rostre de Pepe Mújica, el president Mújica, resta manifestament incorporada a les oportunitats d’un guió ben acordat: l’oripell no en guarda cura de l’autenticitat i, sempre, corromp la vocació de servei que el veïnatge insinua. Aquest és, si més no, només un home. Un ésser humà que pateix quan hi ha d’altres que pateixen, i que viu com ho fan els precaris de la vida. Pot ser un exemple? O potser siga el conreu de la legitimitat sense additius ni falses conveniències. O pot ser siga l’acció que viu emparentada amb una paraula que ja ha decaigut en el seu just valor: amor. Sembla que no, però a vegades fa mal pronunciar aquest mot, tan indigent de prestigi, i amb tanta qualitat informativa per a tot aquell que exerceix l’acció que el verb enlaira. Sí, l’acció d’amar, en massa ocasions, irromp on la carcassa resta buida, o ha perdut l’esma pel clivell d’una falsa esperança. El president Mújica resta un paradigma ben allunyat dels focs d’artifici del paper couché de la política contemporània. La seua acció s’hi mou entre bambolines de forest i al cau ajustat del negoci de la veritat. I és molt fort açò que avui en diem.

La pintura, que captura tant de secret amb la netedat d’un esguard amatent, ens regala la possibilitat d’acompanyar Pepe Mújica per a dir-li que ens l’estimem. Segurament ell no en precisa cap cosa més. Antoni Miró ens apropa, perquè així ho determina el seu bell retrat, la penetrant mirada d’un home, un HOME!, que viu i sent el batec d’un món que li ret gratitud per tant d’esforç, i per la vehemència de tanta lluita. I nosaltres ens emmirallem quan ens hi adrecem envers la singularitat creativa de la pintura. Sempre un misteri joiós.

Josep Sou