A Pau Casals

Com ningú no ho havia fet mai! Pau Casals enceta una nova dinàmica per a fer sonar el violoncel, jouer du violoncelle. La força motriu, nogensmenys, viu a pler de la intel·ligència, tot fornint les traces de l’estudi, o de la reflexió. No hi ha inspiració sense voluntat. No hi ha troballes, a menys que l’afany singularitze cada instant de repetició, de constant capteniment, o de captura de la veritat que s’hi amaga dins les línies del paper pautat. Una, dues, trenta, potser cent vegades d’iterada carícia a les cordes en el pal de l’instrument. Hores càndides, només amb un avantatge darrer: la felicitat de guarir les ferides del món amb la subtilesa que la música regala. Una sort d’equilibri per a aquell que en fa de l’art la rereguarda d’un constant quefer.

El cant dels ocells! La singularitat, i una raó de ser, ben especial, des del modernisme ençà. Quan s’agiten les notes al cordam de l’aparell fantàstic, la tendresa cerca cau a l’endins del cor, tot bastint els custodis de la naturalitat. Pau Casals, artista reconegut arreu del món, s’instal·la, amb notes de grandesa interpretativa, més enllà de les comarques del seu voler, doncs s’arriba, amb l’aire sofisticat que l’acarona, més enllà de la vastitud de les distàncies. I mentre assaja el seu dir instrumental, hi ha qui se’l mira des d’un racó discret i tria l’eina del retrat, per a deixar la beneïda penyora suspesa a les arestes del temps. Ara l’esguard s’hi multiplica al caient d’aquesta hora precisa.

Josep Sou