A Pablo Picasso

No cal fer-ne la presentació d’aquest geni de l’art. Només amb el seu nom, Picasso, en tenim prou per a il·lustrar la figura de qui ha estat el gran artista universal del segle XX. I sembla que l’opinió és generalitzada, i que ningú no s’espanta amb aquesta categorització distintiva del pintor malagueny. Entre les seues meritacions resta present, de forma ben singular, la d’haver trobat una altra manera de dir, o de fer, i de resoldre, a la fi, els enigmes de la pintura... la força interior que allibera tanta energia i que intima possibilitats per a la seua vera interpretació. I el desafiament ha estat fantàstic, tant com la realitat polièdrica en l’esguard de la model ha significat la victòria de l’home ardit. Un món, el de Picasso, que potser ha resultat ser el món que arreu ens fascina, ens il·lustra, ens millora, i ens guanya per a satisfer la necessitat de futur, sempre dins la capsa amatent de la cultura.

Moltes han estat les incursions d’Antoni Miró al si de l’obra de Picasso, bé incorporant fragments a la sua particular proposta (una mena de lectura pròpia, tan potent), o bé lliurant el protagonisme absolut del pintor cubista a la seua creació: Menip 1981, Enclusa i mallaire 1981, Chapeau 1987, Personatge esguardant Guernika 1985, Diàleg 1996, Guernika souvenir 1996, o el gran quadre Gora Euskadi. Visca Picasso 1985, etcètera, evidencien l’afecció que Antoni Miró sent per Pablo Picasso. Dos mons convergents, dues personalitats diverses, dues maneres veïnes de dur a terme allò que significa la labor continuada, també esperonada per la vocació d’expressar l’immediat intern, o l’amor per la matèria dialèctica esguardada al través de la pintura. És, si més no, l’Art.

Josep Sou