A Ovidi Montllor
Hi ha mirades, però hi ha moltes i distintes formes de mirar. La manera en què l’Ovidi projecta el seu esguard sembla bestreta d’un quefer oblic forjat en la llunyania. Com si l’actor, cantant, versaire o trobador viatgés al temps present tot rescatant, de l’àmfora pretèrita on s’hi guarden els requeriments de l’autenticitat; els millors auguris. S’hi estimba el pensament, ulls mig closos, pel coster del temps en fugacitat extrema. I fa por tanta velocitat, doncs la cursa que s’acaba enjorn, deixa massa coses per resoldre. Una llàstima el llast de les hores que mai no tornen per retre-li encontre a la il·lusió; o per a fer de la pròpia contrada un tast quasi etern de virginitats intemporals.
Ací i allà, un vent curull de cendres amera el terra on floreix la minsa branqueta del romer, cada primavera. Com la cançó, que s’aixeca i rebota furiosa contra el rocam d’un barranc vell i esmolat per la tempesta incisiva de l’hivern, així la memòria fa guanys, cada dia que passa, quan el vespre declina i la llum exsangüe, sempre idèntica, s’hi disposa a propiciar la forma justa a l’estimat rostre de l’amic absent. La pintura, en té molts de teòrics. La pintura, ara, en aquest precís instant, només celebra la festa de l’encontre, o una versàtil manera de seguir xerrant.
«Jo soc fill de família molt humil./Tan humil que d’una cortina vella/Una samarreta em feren: vermella./D’ençà, per aquesta samarreta,/no he pogut caminar ja per la dreta./He hagut d’anar contra-corrent...»1 Una sort de confidències, a «poqueta» nit, quan l’escalf dels troncs d’una alzina vella, omple la sala de benestar i, també, de vida desitjada. A l’altra banda de la taula, amb un got de vi blanc a la mà, el pintor Antoni Miró somriu entremaliat.
1. Ovidi Montllor, La samarreta, en (Lletres Ovidi Montllor), El Grat 695, 2ª Quinzena Maig 2019, p. 3
Josep Sou
