A Montserrat Roig

Hui és «Temps de cireres» i la fruita, ben madura, pren de foc els bancals d’aquesta terra. Montserrat Roig parla d’aquest temps i de tantes altres geografies, a vegades de l’onada de la incertesa. S’acull, entre espasmes, a la prosa que s’emancipa i canta lliure. S’hi serveix dels mots per a empal·lidir la misèria del tràfec diari, o de l’estupefacció que la brutalitat procura. A vegades, fins i tot, la xerrameca comporta esmunyir-se per torrents i valls en concòrdia, assegurant l’escapada. Literatura per a ensumar la sang de la raó. O la custòdia dels dies que ens amiden i potencien el cant. Literatura per a fornir l’esquelet, tan esquifit, d’un temps d’enyors i dubtances. Literatura per a emmudir, i fer via pròpia al si de la fantasia militant. A vegades, també, la fe amb els contactes intensos que agermanen la voluntat dels creatius, la fan excel·lir, Montserrat Roig, al si de la noble tasca periodística. El món particular de Montserrat Roig, talment com el MÓN.

Antoni Miró treballa el llenç tot elevant el somriure de l’escriptora a categoria vital: il·lusió per al combat diari, aferrissada voluntat de guanyar l’embat dels temporals, i els ulls desperts, de bat a bat oberts, com la fruita que crida a sobre del cirerer.

Josep Sou