A Mercè Marçal
Els camins, a vegades convergents, han estat de llarga anada. Tots tres senders reviscolen la pols quan sura una boira que para, a poc a poc, la catifa esponerosa dels anys. Temps viscut per al conreu de tantes coses: la poesia, l’activisme cultura, el feminisme sense pors ni esmenes...
La justesa de les paraules que Maria Mercè Marçal utilitza per a ben dir el seu vers, tan líric, aprofita tota la intenció evocadora d’una societat espesseïda per les maniobres dels «forasters». I en el cant (la música) de Celedoni Fonoll s’enlaira, quan expressa amb tanta caliditat el vers de Mercè Marçal, una torba a mitjan camí entre l’amor i el desconsol. Sempre, però, l’eficàcia de la memòria: lúcida, amarga, òrfena d’un seguici agosarat i unànime, enfila l’estramp breu per a aixecar-lo fins el cim de la imatge que percudix els timpans, fins i tot, d’aquells que no volen escoltar. I Celedoni Fonoll col·loca les notes just al recer dels mots, i la freqüència d’un aplec fantàstic facilita l’encontre amb la raó poètica. Diuen que la poesia viu ben a prop de la música. Pensem, nosaltres, que la poesia i la música exhibeix una molt semblant marca genètica: [...Vint bales foren, vint bales/ai!, quan trencava la nit! Dia trenta de novembre,/nit d’hores decapitades!...]1 Un record viu al sentiment de la poetessa, i il·lumina i ens fa trasllat d’una foscúria que fa mal, quan determina la desgràcia de la mort injusta. Tantes morts infames que s’inicien en nits sense límits ni defensa.
El pintor Antoni Miró, amb voluntat inaugural, acoloreix Mercè Marçal, i es decanta am el posat somniador de l’escriptora, que amb un graciós barret al cap captura la línia prima de l’horitzó on habita la poesia.
1. Marçal, Maria Mercè, 1986, Nou segles de poesia als Països Catalans, a cura de Celedoni Fonoll, (Vint bales foren, vint bales...), Edicions del Mall, Sant Boi de Llobregat, p. 492
Josep Sou
