A Maria del Mar Bonet

Tota la mar al rostre. La presència de la Mediterrània és com un veritable manifest en virtut del qual s’hi eixampla la cultura, travessant illes, platges i carenes. La veu de Maria del Mar Bonet s’encasta, amb la certitud del plaer que ens encoratja, fins el darrer racó del sentiment. La música, la poesia que canta Maria del Mar Bonet, no és cap relíquia del passat, és la burxa que incentiva l’encontre amb l’arrel precisa de la intimitat apresa. Els camins són diàfans quan canta la poetessa-pintora; no ens visita pas la nostàlgia, com no siga aquella que ens vincla, indissolublement, amb l’esdevenidor. Cultura, a la fi. Cultura clàssica; la de la mar que ens transporta a bord del coneixement i de la brisa serena en barcassa de fusta antiga.

I la conformitat no ens ve, segur, de l’assoliment d’allò que diem «nostre». El de tots, el nostre, és d’ampli reconeixement. El Mediterrani és de llarga aventura i d’abraç plural i divers. El color de la pell dels hòmens, tenyits i bruns de sol, s’aplega rialler a les cançons de l’artista de l’escuma violàcia a l’endins de la seua veu curulla d’intencions. Un món obert! La conhortada causa d’un temps essencial per al repartiment de les melodies. O potser la realitat d’una Mediterrània compartida. I res més!

Antoni Miró emmarca el rostre de Maria del Mar Bonet al si d’un blau intens. Els ulls de melancòlica tornada, i la bellesa, tota, al coneixement que el pintor en té de la generositat de la cantant (trobairitz), que s’hi nodreix asseguda just al trencant de les ones.

Josep Sou