A Marcos

El subcomandant Galeano, altrament Marcos, potser siga un símbol, o una manera d’entendre que a la vida el fet d’humanitat, i per tant, i com a conseqüència lògica, la defensa dels més dèbils, abasta un autèntic sentit de reparació. I aquest ha estat el resultat d’una vida dedicada aital menester. El «EZLN» ha supurat per la ferida del menyspreu i de l’opressió indigenista. No obstant això, com podem ben intuir, la força contra el desvaliment tampoc hi surt debades. S’aixequen veus i braços per a posar fre a la iniquitat. Causes que, clar està, provoquen determinants reaccions per a formalitzar un equilibri necessari. I la imatge que s’hi revela al mirador del quadre d’Antoni Miró, mostra la recurrència en l’actitud de Marcos. La cara clausurada per una passamuntanyes obliga a fer un exercici d’imaginació per a posar rostre al capdavanter d’una baralla justa. En veiem l’esguard com a única referència corporal, i són els ulls que miren més enllà de la càustica realitat que els hauria d’enfosquir, marcir, liquar..., sense aconseguir-ho.

També un micròfon testimonia l’eficàcia d’una voluntat comunicativa, la qual cosa ha estat un continu en l’actitud combatent de Marcos. La seua relació amb les bases populars, mitjançant els mitjans de comunicació, ha significat una constant en el suport ideològic que la lluita per la causa dels indígenes ha necessitat de manera permanent. A vegades, o quasi sempre, una imatge, un retrat, un quadre a la fi, obren de manera esponerosa els camins que la memòria precisa.

Josep Sou