A M. Hernández
Matar el poeta. Matar-lo de pena i de sofriment. Oblidar-lo després de mort. Oblidar-lo i que d’ell mai més s’hi diga res. Anul·lar la biografia del poeta i desfer el seu pensament. Cremar fins el darrer full on s’inscriu el seu quefer. Desfer-li el camí. Retriar els quaderns quadriculats de la seua fantasia. Esborrar-li la llum dels dies... doncs mai no ha estat el poeta. Mai no ha sigut en aquest costat del carrer. No ha de ser massa difícil tot aquest menester, doncs un poeta, potser un poeta,o val res. Sí, això, no val res! Tot açò, segur, salmodiaren ebris de poder culpable i de niciesa militant els botxins infames d’aquell, tan negre, temps.
[La pena hace silbar, lo he comprobado/cuando el que pena, pena malherido,/pena de desamparo desabrido,/pena de soledad de enamorado...]1 I així ha estat la constant manera de cantar de Miguel Hernández. A colps de tristesa i de dolor ha construït un univers discursiu que ens arriba amb la mateixa força que fou bastit. El desassossec, el turment de saber-se tan sol, la nostàlgia tràgica de la família, el dol brillant quan ensopega la certesa de la mort, la veu enèrgica que no vol deixar el cant, tantes coses i alhora en un cos enfebrat per la malaltia. Les idees, a vegades, maten. La poesia, que diu sense dir, a vegades, també mata. Tal és el dur pelegrinatge de Miguel Hernández per l’estatut de la seua vida.
Antoni Miró li presta la mà al poeta. L’acompanya en el seu discurs sonor quan els pinzells enraonen amb el llenç: substància ferma de vast territori. En la comprensió d’un rectangle discret: tanta vida, tanta identitat, tant de treball, tanta gosadia per a dir, i per a fer. La pintura, art sonor en la distància del solc de la terra comuna, reedita la vida, captura l’instant i rescata la grandesa d’un poeta amatent: «Ut pictura poesis» (A.P. 361) (així com la pintura és la poesia) ens dirà el savi Horaci.
1. Hernández, Miguel, 1971, El silbo vulnerado (En El rayo que no cesa), Espasa-Calpe, Madrid, p. 107
Josep Sou
