A Léo Ferré

Els tòpics, la voluptuositat dels quals li feren mal, foren proscrits de la seua música, de la seua poesia, de la seua audàcia a l’hora de viure, i de l’eternal rebel·lia, a la fi. Mai no s’hi rendí, doncs la veu competia amb la de tants i tants joves que no en feien més que no pas ell. L’abast de la singular manera d’acarar el cant el llençà, sense miraments, cap a les riberes pregones del riu de l’existència. La tendresa, però, s’hi ha fos per sempre més, tant en la poesia, (el seu vers dur i arriscat), com en la voluntat d’interpretar-la. El rugit selvàtic de la desesperança, de la inquietud, de la foscúria, i de la malvestat de l’opressió sense subtileses, han estat d’antuvi presents dins l’axioma irreductible en la manera de dir el comú de les coses.

I contra els tòpics s’hi legitimà, Léo Ferré, a la recerca de la utopia. O de la il·lusió que pogués conhortar la debilitat dels més, i que viuen aliens a la grandesa dels dies brillants. Acompanyà la seua èpica amb l’abrivament d’aquell qui clama en favor de l’emancipació, i així aconseguí el cim dels cantors llibertaris. Dels dissidents que no s’afebleixen quan reben el menyspreu dels qui fumen un bon cigar amb anell de paper daurat.

Léo Ferré, Avec le temps, ha conquerit un espai de noblesa; també la raó i la memòria veïnes d’un himne afranquit. Altrament el tacte de l’artista alcoià s’esbaldrega pels contorns del llenç, que just empara els misteris de la volició.

Josep Sou