A Josep Pla
Si algú ha dit en aquesta vida tot allò que volia dir, aquest és, sens dubte, Josep Pla. I ens ho ha contat en veu baixa, fins i tot amb la petita cadència amb què s’acostumen a fer els discursos més trempats. La seua prolífica escriptura ha estat, quasi, com la veu silenciosa que arrossega les paraules per un mar de pols esmorteïda, però ajustada a la raó evident del retrat inqüestionable de l’evidència. L’home, el reporter, el viatger, el narrador, el retratista d’una societat commoguda i tan esquinçada de terrabastalls, perpetua la idea de transmetre allò essencial: la vida dels seus coetanis. I l’exigència ha estat manifesta, doncs quaranta-cinc han estat els volums que abracen tota la seua vasta obra. L’obvietat, també allò que viu al darrere de la porta, la llum del paisatge, o el llum de la bombeta miserable, conviuen harmoniosament al bell mig de la seua literatura. Josep Pla és un testimoni franc del seu temps. I com a exemple aquest petit fragment: [...Però allò que als pobles produeix una més pregona sensació de tristesa és la llum, la qualitat groguenca i pobra de l’enllumenat públic. Les bombetes eren com lluernes i havent durant tot el dia bufat el vent del sur, humit i desfibrat, totes les taques de llum estaven impregnades d’un baf greixós. Les bombetes cremaven com una melancolia fluixa i mullada...]1 Les hores de la calma, on la vida s’hi dilueix, esquemàtica, fan acte de presencia permanent a l’obra, i al treball periodístic, de Josep Pla: el memorialista per excel·lència de les lletres catalanes al rescat del batec col·lectiu.
El seua retrat, o la visió que ens trasllada el pintor Antoni Miró, no guarda reserves amb la imatge comprensiva del ciutadà planer, ben abillat amb la boina domèstica de l’artesà. Una manera humil i senzilla d’estar al si d’una obra d’art.
1. Pla, Josep, 1984, La huida del tiempo, Ediciones Destino, Barcelona, p. 193-194 (La traducció del fragment ha estat nostra)
Josep Sou
