A Joan Valls
«I direm el salm amb tot zel,/articulant bé les paraules/que ens ixquen de la gorja sense/retòrica elaboració,.../ En el poema XXVIII de El Breviari d’un eremita urbà, Joan Valls du a terme un acte de reafirmació en l’ús de la llengua. Canta un salm joiós per a assegurar-nos la bondat del missatge nostrat mitjançant l’herència formidable rebuda del poeta Ausiàs March. Però Joan Valls és el nostre savi particular, el millor poeta del carrer del Carme, aquell qui, també com Espriu, visqué per a salvar-nos els mots. Joan Valls fou, sencer, de poesia, encara, i per sobre, de l’ús de les espardenyes i de la bata d’anar per casa. Una poesia, la seua, de ben elevat cabdal lèxic, i que ha esdevingut paradigma per a tantes generacions que l’han seguit.
«...perquè el salm cal dir-se amb mesura/d’encesa espontaneïtat./Un foc creixent a l’idioma/va eixamplant-se just i terral/pels llargs camins de la constància/que alena un fur que brolla en sang./ Una llengua viva, capaç, destinada a la generació de la bellesa, i a la conquesta dels vastos territoris de la passió i del coneixement. Joan Valls viu per a la poesia, i tot ell és transsumpte d’un poema, o de mils poemes que han nascut de la seua gosadia i del seu ancoratge a la taula de la composició.
«...Del vell solatge estabornit/traurem les veus de polleguera./Vibrarà el salm a cor massiu,/tot fent comprendre el ritu clar/de les més noves aliances./ Novament el salm. De nou el reconeixement de l’alçada de la nostra llengua. I la ferma voluntat d’abraçar el futur amb esperança. Joan Valls, a vegades, des de la marca indeleble de la melangia, amb un xic d’alteritat, irromp contra la fosca misèria del silenci. Obscuritat que patí per la tossuda resistència i per la conseqüent llibertat que reclamà tothora.
«Sol sagnar sempre l’esperança/sota un tendal de fosca nit./Estels sagnants afermen l’obra/i el cavaller Ausiàs March/segueix parlant-me a cau d’orella./ La feliç confidència. Ara el poeta Valls escolta la veu, en la intimitat, del gran Ausiàs March, i que ens ha fet trasllat d’un fur d’incalculable valor: la llengua poètica. L’esglaó més elevat del nostre patrimoni col·lectiu.
Llarga ha estat la relació, i el mutu reconeixement, entre Joan Valls i Antoni Miró. I ara, el poeta, roman il·luminat al rostre, i l’ataràxia al si de l’esguard, El pintor ens possibilita capturar una petita engruna de la nostra història, de la nostra privadesa més terrenal. Un pessic d’Alcoi. I en sentim la gratitud per aquest regal...
Josep Sou
