A Joan Fuster

Com un llamp travessa la fosca encetant la nit en dues meitats arbitràries, així la paraula, clara i turgent, àdhuc irada, de Joan Fuster, il·lustra la crosta estantissa d’un univers que només formula l’acomodament benestant, ultralleuger...tan burgés. La necessitat de dir, la precisió d’ajustar el mot necessari, l’obligació indefugible de l’intel·lectual, la voluntat quan tot manca, la responsabilitat d’iniciar un discurs i de generar deixebles per a la nova escola de la vida associada dels valencians, tantes coses i tant alhora. Potser només ens cal dir Joan Fuster. I és molt! I en repetir el seu nom ens abraonem a l’èxit d’un discurs que ha fet fortuna. Nosaltres: sí, «nosaltres» ens llegim a les línies d’un llibre, encara inacabat, al tall de la inspiració col·lectiva. I no hauria de ser açò, doncs perquè ha passat, ja, molt de temps de llavors ençà. Dempeus viu el guiatge, i la boca esdevé fel amarga per manca de sucre en la recepta casolana del pronunciament general.

«[...Però un idioma no se sosté amb les cimes de la lírica: la seua unitat ha de ser, sobretot, col·loquial, i a un nivell que afecta la mateixa literatura. ¿Qui s’ha preocupat fins ara de trobar el punt dolç que facilite la recuperació «unitària»?]»¹ Raona al seu llibre Ara o mai Joan Fuster, tot demanant l’esforç necessari per a establir la convergència idiomàtica que faça possible el creixement dels espais comuns de la nostra llengua.

Antoni Miró resum el seu esguard quan allibera la mirada de Joan Fuster, que fita l’esdevenidor, potser, a l’embriac de l’esperança. La tossuda esperança que viu a l’escalf de l’estimada contrada.

1. Fuster, Joan, 1981 Ara o mai, Tres i Quatre, València, p. 48

Josep Sou