A Isabel-Clara Simó

Un senyal d’identitat. Una ferma amistat traçada al llarg dels anys i de la feliç concurrència. Una geografia, el Sopalmo, per a bescanviar l’opinió de tant de dia feiner. Un munt de projectes, de línies escrites o de llenços amerats per la substància d’un afecte irreductible. El ferro corten en la cara d’Isabel-Clara, al mig dels camps: desafia hiverns, pluges torrencials, nevades com les d’abans, i la ferocitat excitant de l’estiu salvatge.

Isabel-Clara és la veu que no s’amaga. Llueix esponerosa al conreu de la seua literatura. Sura, sempre, als pantans d’aigües llefiscoses, potser malaltisses, i sempre acut a la vora, a la ribera d’un món de llibertats. Isabel-Clara, la nostra Júlia particular, estimada, tan benvolguda, escriu des de la complicitat que li facilita la intel·ligència. Les línies mestres insinuen el trànsit de mil vides en combat diari per a reeixir-se’n. Un consol cadascuna de les troballes. El nostre deler, en el silenci de la lectura amatent, serà la comprensió de l’univers que ens commou assegurant-nos l’embranzida cap a nous límits, fills de l’entusiasme.

Somriu Isabel-Clara Simó, doncs així ho ha volgut Antoni Miró al seu quadre. Al semblant: l’energia, l’alegria, inclús la felicitat. Els ulls de l’escriptora són, ara també, la força que neix dins l’horitzó tan ben llaurat d’afanys.

Josep Sou