A Hugo Chávez

Amb el trau de la mirada recerca la necessària realitat d’un horitzó que ajude a refermar el seu impuls de contestació. Sí. La realitat és com és, i les accions són, o bé es poden traduir, com la reacció contra el cop de puny, i una mica més tard, també, com el clamor que s’hi forneix per la tragèdia de la incomprensió que mai no descansa..., i es fa gran de mica en mica, i s’aixeca contra la raó que demana respecte. Però no. Cada acció, un ensurt. Cada batalla on el rigor fa niu, un maó que s’estavella contra les façanes de la pròpia llibertat. Però no. Només el coratge, farcit d’instintiva audàcia, venç la força del capriciós que en demana, a manera d’auxili, uns quants milers de gotes de benzina. Les coses són com són. El comandant Hugo Chávez, i ho és de comandant perquè comanda, boina al cap, llueix un motiu enèrgic contra les contràries vocacions d’un poder que no minva l’exercici de la por quan s’inflama a les fronteres. La terra com a tanca multiforme, o com a geografia on mai no s’hi pot exercir l’extrem de la injusta neutralitat.

Les reserves són per a ben garantir que hi ha futur al rebost. En fan de matalàs curós, els queviures, perquè hauran de possibilitar el regal del descans després del combat. Si hi ha raons que justifiquen les més grosses paraules contra els bàrbars, tan àvids de melassa, aquestes altives expressions poden resoldre el conflicte de les actituds en defensa pròpia. Hugo Chávez alça la veu; el discurs, però, flueix per dessota. En el retrat que Antoni Miró executa, també s’arbora la necessitat d’un futur amb elevació.

Josep Sou