A Gonçal Castelló

Si la intensitat potser tinga un nom propi que la puga representar sense massa dubtes, ni cap necessitat d’anàlisi, aquest nom resta lligat a Gonçal Castelló. Home de causes massa vegades entrebancades, tan li fa la pèrdua o bé el nul benefici personal, si aquestes causes atorguen llicència de dignitat. La diàspora que l’enteniment, o la fugacitat d’un assenyat comportament, han sofert en aquest país nostre durant tant de temps (inclús ara els aiguamolls no són pas cap conjuntura momentània favorable), no han aconseguit corsecar el pit dels combatents. Almenys d’alguns combatents contra el lasciu procediment de la incúria, el desistiment i el silenci.

El combat sí; també però l’estudi, la labor callada davant els fulls de paper en blanc, tot il·lustrant històries personals, car ha estat una necessitat per deixar anar, subtilment, l’oli del malvoler existencial, ofereixen valor creatiu al testimoni vital de tants i tants valencians, que com ell, acompleixen el deure de rebel·lia: «Sumaríssim d’urgència», «La clau d’un temps», «Dia a dia des dels Països Catalans»..., posen dempeus, negre sobre blanc, allò que ha estat el nostre comentari apressat d’ara mateix.

Un retrat d’Antoni Miró, on el color marró aixopluga l’avesat exemple de Gonçal Castelló, atorgant la mà franca de l’artista que, en pintar el rostre resolt de l’escriptor militant, identifica la voluntat de l’amic.

Josep Sou