A García Márquez
Una veu inequívocament autoritzada per a incidir dins l’ànima d’un poble mitjançant el nus estret que materialitza la llengua, la seua llengua. Però va molt més enllà d’un codi comunicatiu preexistent , doncs: el gir, la cadència, els límits, les geografies, l’essencial, la pregona habilitat, l’estudi del lèxic, foragiten qualsevol menysteniment del plaer de la comunicació. Això mateix. A la fi, l’única virtut que mai no deu ser estranya a la voluntat d’un dir poètic, si es vol universal, clar està. Altres coses ben distintes són les circumstàncies que relliguen els assumptes a tractar, les històries que s’han de contar, o les qüestions que convé s’han de posar en valor a l’hora de confegir un relat, o la vida mateixa que s’hi vol ponderar.
Gabriel García Márquez, empenyora la seua literatura a cops d’anàlisi. El temps, la societat, la solitud, la vehemència del cant popular, la queixa constant dels desheretats, el setge que manipula la voluntat, tantes i tantes coses resten a: Cien años de soledad, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera, El coronel no tiene quien le escriba, Memoria de mis putas tristes…, enlairant un autèntic calidoscopi que al girar, la tria aleatòria resultant de cristalls, ens atorga carta d’infinita comprensió de la grandesa d’aquest poeta de la vida; d’aquest narrador de l’experiència que habita molt al fons de la seua fantasia, i llum singular, també, a recer de la memòria: [...y es que en la noche se materializaban todas las fantasías, presagios y evocaciones de mi abuela. Esa era mi relación con ella: una especie de cordón invisible mediante el cual nos comunicábamos ambos con un universo sobrenatural. De día, el mundo mágico de la abuela me resultaba fascinante, vivía dentro dentro de él, era mi mundo propio. Pero en la noche me causaba terror...]1 Aquest petit fragment pot il·lustrar la relació de García Márquez amb el món meravellós que s’hi confon amb els retalls bestrets a la condició de consonància amb la vida quotidiana, i de la laxitud d’hores d’infinita durada...
Antoni Miró, que s’estima García Márquez, i la seua poderosa veu per a ensorrar les pors atàviques dels hòmens, atorga al retrat de l’escriptor eixe to mig burleta i irònic, tan allunyat de la circumspecció. Homenatge, també, a la gosadia de viure com s’hi pensa. I açò que diem, és molt.
1. García Márques, Gabriel, 1982, El olor de la guayaba (Conversaciones con Plinio Apuleyo Mendoza), Bruguera, Barcelona, p. 17-18
Josep Sou
