A Fidel Castro

Potser siga, aquest retrat, un resum substanciós del poder que l’exercici de la resistència pot arribar a significar. No només una acció reflexiva, teòric-pràctica, d’allò convenient per a assegurar- nos-en la qualitat d’un missatge potent a la fi. No. Va més enllà. Aquest retrat, aquesta imatge, reverbera un munt de coneixement previ que la fa adient per al gust d’iniciar un escorcoll per tantes històries que s’hi han abocat, així, sense més, al damunt d’una realitat mitjanament coneguda. Això, per a ser justos en l’apreciació primera de la nostra recerca. L’aroma, però, que irradia, o que lliura, la instantània que el pintor Antoni Miró basteix de Fidel Castro, ens ve de gust empassar-no-la. Doncs si la memòria acreix records d’un passat que no ens pertany gaire, però que en sabem perquè ens ha estat il·lustrat abastament des de qualsevol encontre confirmat per la curiositat del saber, entendre i comprendre, l’hora de fer-ne un balanç sempre serà oportú.

Fidel Castro, sempre dempeus! La luxuriosa proximitat del Carib escalfa els sentits en direcció oposada al pesar de la claudicació. La seducció que en regala, a mans plenes, la basca d’un aire ardent, gesticula arreu en cada discurs quan alena la identitat d’una conquesta impossible. La rebel·lia resta ad ininternis procurant els nutrients elementals de l’orgull. I amb tot açò, l’amenaça clamorosa que viatja tothora enllà de les ones, s’allargassa perdent esma, i el temps, gran aliat, s’hi encarrega de neutralitzar-la. L’alegria, però, és la joia que llueix fantàstica al pòrtic de l’esperança.

L’art, quantes vegades l’art, i l’embranzida que provoca la seua remor, guareix les penes que la vida obre amb massa determinació i duresa. Aquesta pintura, en aquest retrat, viu un alè fortíssim que ultrapassa les costures de la resignació. Pur convenciment.

Josep Sou