A Federico G. Lorca

Por rojo y por maricón!!! Així sonà la fuetada verbal del capità Bronchales, o Romerales, o Vargas, o Montoya, tant se val, plena de bromera aiguardentosa i regalimada pels queixos deformes i boteruts de la seua cara turmentada. Volia, el capità del comand feixista, que tot sonés com un insult, com una desgràcia merescuda, com un retret que pogués arribar, sense rodes, a les portes de la posteritat. Doncs, ho aconseguí? Clar que no! No fou possible que semblant exabrupte carrincló ens arribés amb la diàfana imbecil·litat amb què fou llençada. Només faltaria! No. Altrament allò que ens ha arribat és la palesa malvestat d’un assassinat paorós, cruel, salvatge, malaguanyat..., i que ens ha afectat a tots plegats.

Quantes llunes més podrien encara haver vingut a la farga? Milers! Quantes Soledad Montoya han deixat d’estar cantades? Desenes! Quants pits rodons, i fumats, no podran ja plànyer cançons rodones? Centenars! Per què ja no bufarà aquell vent verd, a sobre de les branques verdes? Doncs perquè els fou dictada, pels de l’escamot de la mort, i des de la perversa ferocitat de la força, l’ordre que deia: FOC!!! Sembla senzill de dir...

«[ ¿Què es aquello que reluce/por los altos corredores? -Cierra la puerta, hijo mío;/acaban de dar las once./-En mis ojos, sin querer,/relumbran cuatro faroles./-Será que la gente aquella/estará fregando el cobre...]»¹ Un afortunat exemple de la poesia, amb caires dramatitzats, de García Lorca, i que sobrevola bona part, de forma explícita o no, tota la seua labor creativa. Com dramàtic fou el moment de la seua mort i que ens deixà òrfens d’una de les veus poètiques amb més futur de les lletres espanyoles, i potser universals. Segurament l’exemple més agosarat fóra Poeta en Nueva York, amb la gravetat intensa del surrealisme elemental.

I què inclou aquest retrat d’Antoni Miró, a més de la fortuna del traç il·luminat? Doncs, pensem, incorpora un sentit homenatge,ben profund en la intenció, per a atorgar-li la merescuda posteritat a l’escriptor; l’eternal presència del poeta entre nosaltres. Els versos, tots, també el teatre sencer, viuen a l’esguard de García Lorca, mercè a la mà del pintor que s’hi resol amic de totes les virtuts del poeta republicà.

1. García Lorca, Federico, 1967, Romancero Gitano (Muerto de amor), Editorial Losada, S.A. Buenos Aires, p. 79

Josep Sou