A Enric Valor

La llum, tota, al rostre. I el somrís ben posat de les bones persones. Caràcter fruitós, però enèrgic, del qui viu per a laborar tothora. Cap estona lliurat a les comoditats dels molls matalassos, ans al contrari, els ulls sempre injectats per la llum emergent de la ploma en frenètica dansa. Una mena de malson: açò m’ha tocat a mi! I la tinta, dibuixant rius de metàfores, s’acreix com la suau medecina que tot ho haurà de guarir, o de satisfer, tant si val. La retòrica de les tradicions orals obren els panys dels nous habitatges: on hi ha un xiquet que frueix d’històries inimaginables, quasi impossibles de pair, però tan nostrades, s’aixeca la veu d’Enric Valor dins la penombra de la cambra. Enric Valor és l’home d’ací! Un veí! Atiat per la fantasia ensuma la humitat en el solc de la terra, i bestreu, cada dia, un cabal suficient per a contar mil històries més. Mentre, ullades de sol encimbellen gramàtiques, lèxics i conjugacions, amb voluntat d’assegurar la fortalesa del preat instrument: la llengua.

El pintor sent debilitat pels hòmens discrets, esforçats, i que fan de la vida un recer per a les idees. Antoni Miró quan pinta Enric Valor traça signes inequívocs d’humana dignitat.

Josep Sou